Ara que pots construir-ho amb IA, cal?

Un dia qualsevol a Manresa. Vas a buscar la canalla, fa una calor de mil dimonis i penses que estaria bé saber a quin parc hi haurà ombra a les sis de la tarda. És una idea petita, concreta, gens ambiciosa. Fa cinc anys s'hauria quedat exactament on va néixer: al cap. Per convertir-la en una cosa que existeix hauries necessitat un programador, diners i unes quantes setmanes. Avui, la mateixa idea pot existir abans de sopar.

Això és el que ha canviat i encara gairebé ningú no en parla. La distància entre tenir una idea i tenir la cosa funcionant s'ha tancat gairebé del tot. Ara qualsevol pot demanar a una intel·ligència artificial que construeixi una eina digital (un mapa, una calculadora, un petit web que resol un problema concret) descrivint-la amb paraules, en l’idioma que vulguis, sense saber programar. El que abans requeria setmanes ara es fa en hores. El que abans era una barrera tècnica ara és una conversa.

I no és una moda que puguis esperar que passi. Quan el cost de construir s'esfondra i, de cop, tothom pot fer-ho, les regles del joc canvien per a tothom alhora. No te'n pots desentendre: tant si hi estem preparats com si no, la manera de treballar ja s'està transformant.

Davant d'això, la majoria de gent que ja fa servir la IA l'ha apuntada cap a la banda més còmoda: validar idees, redactar un text per a les xarxes, endreçar l'agenda. Tot plegat útil. També és exactament el que estan fent milers de persones, igual, aquest mateix matí. La banda que de debò ho capgira és l'altra: la de construir.

Però aquí hi ha una trampa. Que sigui fàcil construir no vol dir que el que construïm valgui la pena. De fet, com més fàcil és, més fàcil és omplir el món de coses que funcionen i que no haurien d'existir: una altra aplicació, un altre taulell de dades, una altra eina que no resol res que importi. Cap quantitat d'IA ens salva de construir la cosa equivocada; si de cas, ho posa més fàcil. Per això el criteri de saber què val la pena val més que mai.

La màquina, a sobre, sovint sap la resposta a coses complicades, però només la treu si saps què preguntar-li. Així que la pregunta ja no és si podem construir una cosa. És si hauria d'existir.

Tornem al parc i a l'ombra. Aquella idea petita la vaig construir: un mapa de les ombres dels parcs de Manresa, hora a hora, perquè una família sàpiga a quin banc anar al juliol. Es va fer en una tarda, en un xat d’una eina i el mateix pressupost que un cafè sol a la plaça. Funciona perquè resol una cosa que algú necessitava. Res més. I no vaig haver de demanar permís a ningú.

Hi ha una part que costa més d'explicar. Ara és fàcil construir coses que no acabes d'entendre del tot, i això fa que entendre els fonaments valgui més que mai: per què una cosa funciona, d'on surt, què passa quan falla. El que té valor, doncs, és entendre el perquè que hi ha a sota de cada cosa ben feta. I encara una altra: tot el que construeixes, després s'ha de mantenir. Saber què no construir també és criteri. La IA ha canviat com fem les coses; no ens ha tret de sobre la responsabilitat de fer-les.

Convé dir-ho clar, perquè la por és comprensible: això no va de substituir ningú. A la mateixa Manresa, el grup d'intel·ligència artificial de l'EPSEM (la UPC) treballa amb una idea que hauríem de fer nostra: una tecnologia pensada per ampliar les capacitats de les persones, no per reemplaçar-les. La feina es reparteix de manera natural. Tu mires endavant, cap a la idea; l'eina mira enrere, cap a tot el que ja s'ha fet. La direcció la poses tu.

I permeteu-me un incís: si encara hi ets, gràcies. Quan qualsevol pot fabricar contingut en un instant, el que de debò escasseja és l'atenció. La teva no és gratis, i espero que aquesta estona hagi valgut la pena.

A la Catalunya Central, el moment acompanya. La Fàbrica Nova (25.000 metres quadrats d'una antiga fàbrica manresana) s'està convertint en un node de coneixement i innovació que acollirà la universitat i un ateneu de fabricació, el TechLab: un lloc per prototipar i fer ideas en realitat. Una fàbrica que tornarà a ser, literalment, un lloc on es fabrica. I mentre s'acaben les obres, ja tenim el que de debò ho mou tot: espais on comunitats de tota mena comparteixen idees. Autònoms fent el cafè al coworking, empresaris i pimes dinant, joves a les extraescolars. Són ells els qui miren endavant; les eines miren enrere, cap a les dades.

La IA ha canviat la manera com construïm. El que no ha canviat és de qui és la responsabilitat d'allò que construïm: continua sent nostra. Així que el que de debò compta, més que mai, és el criteri: decidir què val la pena que existeixi. L'eina ja la tenim tots a l'abast; el bon ús, l'hi posem nosaltres