Presents a mitges.
322 persones del Bages expliquen com conviuen amb les pantalles: què els aporten, què els prenen i quina relació hi voldrien tenir. Un retrat local d’un malestar global.
Per Hasmukh Kerai - Investigació i redacció - Juny-Agost 2026
Mostra: 322 respostes - 6 franges d’edat - 55% dones i 44% homes - Enquesta en línia realitzada entre gener i febrer de 2026
L’any 2026 està sent l’any en què el món ha començat a passar comptes amb les pantalles. Al març, el World Happiness Report va dedicar l’edició sencera a la relació entre xarxes socials i felicitat. Quatre dies abans, un jurat de Califòrnia declarava que Meta i YouTube eren responsables de dissenyar «productes defectuosos» pensats per a enganxar els cervells dels adolescents. I mentre escric aquestes línies, Meta s’asseu de nou al banc dels acusats en un judici federal on quatre estats nord-americans li reclamen fins a 1,4 bilions de dòlars.
Tot això passa molt lluny del Bages, oi? Bé, per això som aquí.
Aquest hivern vaig demanar a la gent del meu entorn —i al seu entorn i a desconeguts que van conèixer l’enquesta a través de les mateixes xarxes que analitzarem— que m’expliquessin la seva relació amb les pantalles. Van respondre 322 persones de la Catalunya Central amb edats diverses que comprenen des dels menors de 18 anys fins als majors de 55 anys. Per tant, estudiants, assalariats, autònoms i jubilats. Els vaig fer 40 preguntes sobre atenció, son, estat d’ànim, creativitat, algoritmes i intel·ligència artificial.
Les respostes dibuixen un retrat d’una població adulta que ha entès perfectament el joc —el 91% sap que els algoritmes decideixen el que veu— i que tot i així no se’n pot desempallegar: el 83% ha intentat reduir el temps de pantalla. Aquest estudi explica què hi ha entre aquestes dues xifres.
Part 01 - Adopció generacionalEl primer mòbil arriba abans a cada generació
Els més grans de 55 anys van tenir el primer mòbil als 35. Els menors de 18, als 11. En poques generacions, s’ha convertit en normal que els infants tinguin el seu propi dipositiu amb pantalla.
Quan es pregunta a cada franja d’edat a quina edat van tenir el seu primer mòbil, el resultat és una escala descendent gairebé perfecta. No és cap sorpresa —els telèfons no existien quan els més grans eren joves— però la pendent de la corba sí que ho és: entre els que avui tenen 35–44 anys i els menors de 18, l’edat en què van disposar del seu primer mòbil ha baixat dels 16 anys (a l’adolescència) als 11 anys (infants que sovint encara no han començat ni l’ESO). A tot això, cal sumar-li que les pantalles de fa 20 anys eren molt menys addictives que les d’avui dia.
Per què és rellevant? Perquè les dades d’aquesta mateixa enquesta mostren que els símptomes més aguts —ansietat lligada a la pantalla, sensació de solitud, comparació constant amb la vida dels altres— es concentren precisament a les franges d’edat que han crescut amb el mòbil a la butxaca des de ben joves. Entre els menors de 25 anys, el 65% associa l’ús de pantalles amb sentiments de solitud o desconnexió almenys de tant en tant; mentre que els més grans de 55, només el 12%.
Quan passo moltes hores mirant pantalles, m’acabo sentint malament i ansiós. M’aclapara una sensació de solitud, com si no tingués ningú amb qui fer coses i l’única cosa que pogués fer fos mirar el telèfon.
Noi enquestat de menys de 18 anys
El mateix noi, en una altra resposta, formula sense saber-ho un dels desitjos que planteja aquest estudi: «M’agradaria que el telèfon només servís per a fer trucades, escoltar música i fer fotos. Penso que ens obligaria a veure’ns més sovint.»
Part 02 - DistraccionsL’atenció: interrompuda
El gest d’agafar el mòbil davant del primer segon d’avorriment s’ha convertit en un reflex. I el reflex té un cost mesurable en la concentració i en la pèrdua d’idees.
68%
agafa el mòbil ràpidament quan s’avorreix o se sent incòmode
47%
sovint o sempre perd la noció del temps mentre fa servir el mòbil
44%
diu que el mòbil li interromp la concentració sovint o gairebé sempre
61%
descriu el seu temps de pantalla com «una barreja d’útil i distret»
Si aquesta enquesta fos un electrocardiograma, aquí és on es veuria l’arrítmia. Dues de cada tres persones reconeixen el gest automàtic: incomoditat, mà a la butxaca, pantalla. El pic del reflex és a la franja de 25 a 34 anys (4,15 sobre 5 de mitjana), en plena vida laboral.
Ha arribat un punt en què el mòbil em suposa una distracció constant i incontrolada. Com si formés part d’una rutina no desitjada que repeteixo cada dos minuts. A vegades sento que el moviment d’agafar-lo és fins i tot automàtic, involuntari.
Dona enquestada de 25-34 anys
Un estudiant de menys de 18 anys ho descriu amb una precisió que faria les delícies de qualsevol neurocientífic: «La necessitat d’obtenir dopamina per distreure’m un moment mentre feia una activitat difícil va fer que perdés dues hores mirant Instagram sense adonar-me’n.» El vocabulari “dopamina, scroll, doomscrolling” ja forma part del llenguatge amb què els enquestats s’expliquen a si mateixos. Saben què els passa. Saben com es diu. I els passa igualment.
Part 03 - El sonLa nit robada
El mòbil és l’últim que veiem abans de dormir i el primer en despertar-nos. Qui se’n va a dormir més tard mirant la pantalla és qui es lleva més cansat.
Els tres rituals nocturns i matinals
Dues de cada tres persones fan servir el mòbil al llit sovint o sempre. Gairebé la meitat reconeix que les pantalles li roben hores de son de manera habitual. La freqüència amb què les pantalles t’endarrereixen l’hora d’anar a dormir és la variable que més fortament es relaciona amb sentir-se cansat o tenir dificultats per a dormir.
Abans d’anar a dormir és fàcil que acabi fent “scrolling” i vagi a dormir més tard del que em tocava, cosa que em fa sentir molt culpable i, a sobre, em fa dormir poc.
Home enquestat de 25-34 anys
La culpa és un tema recurrent en les respostes obertes: la gent no descriu el mòbil nocturn com un plaer, sinó com una petita derrota petita que es va repetint. És exactament el patró que la recerca internacional assenyala com a més corrosiu: no és el temps de pantalla en si, sinó el temps de pantalla que et pren allò que volies fer —dormir, llegir, estar amb algú— i que et deixa una factura emocional l’endemà.
Part 04 - ComparacióEl mirall dels altres
Comparar la pròpia vida amb la dels altres a les xarxes és minoritari… fins que mires per edats. I és l’hàbit que més clarament acompanya l’ansietat i la solitud.
En el conjunt de la mostra, la comparació constant sembla un problema menor: només el 19% diu que compara la seva vida amb la dels altres sovint o gairebé sempre. Però aquesta mitjana amaga una escletxa generacional profunda.
Un de cada tres joves de 18 a 24 anys viu comparant-se. I la comparació no viatja sola: és l’hàbit que més fortament es correlaciona amb l’ansietat associada a pantalles i amb la sensació de solitud. Les dones hi puntuen sistemàticament més alt que els homes, tant en comparació com en ansietat —el mateix biaix de gènere que la literatura internacional documenta des de fa una dècada.
Em fa sentir “insuficient” tot i saber que el que veig a les xarxes socials no és real.
Dona enquestada de 25-34 anys
Aquest «tot i saber» és potser la troballa més incòmoda de l’enquesta. La consciència no immunitza. Una dona de 35–44 anys explica la seva sortida: «Em vaig sentir atabalada per les publicacions que veia, per tot allò que feia la gent i que jo no estava fent. Aleshores vaig decidir desinstal·lar l’aplicació.» La seva solució —marxar— és similar a la que va triar una jove de 18–24 anys que mai no ha obert un compte a les xxss: «No vull caure encara més en la comparació constant. És massa pressió i massa temps i energia. Si algú realment vol saber de mi, hi ha altres maneres de fer-ho.»
El World Happiness Report 2026 posa xifres globals a aquesta intuïció local: el benestar dels menors de 25 anys ha caigut gairebé un punt sencer (sobre 10) en una dècada als països anglosaxons; i les plataformes governades per algoritmes de recomanació s’associen a un pitjor benestar, mentre que les centrades en la connexió directa entre persones s’hi associen positivament. La recepta del seu director, Jan-Emmanuel De Neve: «tornar a posar el “social” a les xarxes socials»
Part 05 - Creadors i marquesConsumir molt, crear poc
La mostra dedica gairebé el doble de temps a l’scroll passiu que a crear continguts. Però la minoria que crea declara més motivació, menys solitud i menys ansietat.
57%
diu que l’scroll substitueix sovint o gairebé sempre temps que dedicaria a activitats creatives o significatives
1,8 h
de mitjana diària en activitats passives (scroll, sèries, vídeos curts), contra 1,1 h en activitats creatives
72%
dedica menys d’una hora al dia a activitats creatives amb pantalles
18%
es considera «consumidor i creador»; la resta, només consumidor
Hi ha una asimetria silenciosa al cor d’aquestes dades. Gairebé tothom consumeix; gairebé ningú no crea. I no perquè no sàpiguen què és crear: les definicions d’«ús creatiu» que deixen a les respostes obertes són riques i matisades —fotografia, escriptura, edició, programació, «tot allò que m’ajuda a aprendre i a fer coses fora de la pantalla»—. El que falta és el temps: el mateix temps que el 57% admet que l’scroll els pren. I el grup més afectat no són els adolescents, sinó els joves adults: entre els 25 i els 34 anys —les edats en què tradicionalment es construeix una carrera, un projecte, una veu pròpia—, tres de cada quatre (76%) diuen que l’scroll substitueix sovint o gairebé sempre el seu temps creatiu.
La dada que hauria d’interessar a qualsevol que es guanyi la vida creant contingut: els 48 enquestats que es consideren creadors puntuen més alt en motivació i inspiració (3,0 vs. 2,6), i més baix en solitud (1,9 vs. 2,2) i ansietat (2,0 vs. 2,2) que els que només consumeixen. La mostra és petita , però —potser crear fa estar millor o potser qui està millor, crea— sembla indicar que el patró coincideix amb el que el World Happiness Report anomena “ús actiu contra ús passiu”: la pantalla que et fa fer coses no és la mateixa pantalla que et mira mentre no en fas cap.
Penso que ja no sabem esperar sense “fer res”. A les mínimes pauses o silencis, el mòbil els omple. I en realitat això genera un buit, perquè els silencis i els temps d’espera servien per simplement estar.
Dona enquestada de 35-44 anys
També hi ha una lliçó per a les marques i els creadors professionals sobre per què la gent no publica: por de la comparació, perfeccionisme, defensa de la intimitat. «Quan ho comparteixo penso més en la impressió que en tindrà la gent», escriu un home de 25–34 anys. El públic d’aquestes plataformes no és una audiència àvida: és una majoria silenciosa que mira, es compara i cada cop es guarda més coses per a ella mateixa.
Part 06 - EscolesLa lluita per a desenganxar-se
El 83% ha intentat reduir el temps de pantalla. Les estratègies són casolanes, la recaiguda és la norma, i el principal enemic té nom: l’avorriment.
Si algú encara pensa que el problema és la falta de voluntat, aquesta enquesta ho desmenteix: vuit de cada deu enquestats han intentat gestionar el seu temps de pantalla, sis de cada deu de manera deliberada. El repertori d’estratègies és un catàleg d’enginy domèstic
Fixeu-vos en l’última barra. Les aplicacions dissenyades específicament per al benestar digital —el remei que la mateixa indústria ofereix— són l’estratègia menys provada de totes. La gent intueix una cosa que els judicis contra Meta estan posant sobre la taula: demanar a la plataforma que et protegeixi de la plataforma és com demanar al casino que et guardi la cartera.
I per què costa tant? La resposta majoritària no és l’estrès (34%) ni la feina (39%). És l’avorriment (els moments de no fer res o de no saber què fer): el 61% l’assenyala com la dificultat principal per canviar d’hàbits. El mòbil ha ocupat el lloc que abans tenien els temps morts i deixar-lo vol dir tornar a estar sol amb un mateix mentre fas cua, a una sala d’espera o un vespre de diumenge.
El resultat és una paradoxa que resumeix tot l’informe: entre les persones que han intentat reduir el temps de pantalla de manera intencional, el 65% continua fent servir el mòbil al llit sovint o sempre —pràcticament la mateixa proporció que la mostra sencera. La intenció hi és. El sistema, també.
Part 07 - IAL’era de la sospita: algoritmes i IA
Aquesta població sap com funciona la màquina, la fa servir cada dia — i cada cop se’n refia menys
91%
és molt o bastant conscient que els algoritmes decideixen gran part del que veu
88%
creu que les seves interaccions (mirar, agradar, compartir) influeixen en el que li apareix
77%
ha fet servir eines d’IA per a finalitats creatives o professionals
52%
se sent preocupat «em sembla manipulador» quan descobreix que un contingut és fet amb IA
Aquí hi ha la contradicció més moderna de totes: tres de cada quatre enquestats fan servir la IA i alhora la meitat se sent manipulada quan la troba al seu feed. Un 34% s’hi sent directament enganyat. Només un 7% admet que no sabria identificar cap contingut generat amb IA; una confiança que la recerca sobre detecció suggereix que és força optimista, especialment amb el text i la veu, els formats que menys enquestats diuen saber detectar (26% cadascun, contra el 77% que confia detectar el vídeo).
Però seria un error llegir la IA i els algoritmes com dos temes separats. Són la mateixa maquinària en dos moments de la seva història. L’algoritme de recomanació és la primera intel·ligència artificial que tothom ha conegut (abans que en diguéssim IA): un sistema que t’observa, aprèn de cada segon d’atenció i decideix què veuràs a continuació. La IA generativa que ara omple els feeds no substitueix aquest sistema; l’alimenta amb contingut il·limitat, fet a mida del que l’algoritme ja sap de tu. I si voleu veure aquesta maquinària en la seva forma més pura, mireu TikTok: la plataforma que va convertir l’algoritme en el producte sencer. La seva adopció dibuixa el precipici generacional més pronunciat de tota l’enquesta:
Ara ajunteu aquest gràfic amb el primer de l’informe. La franja que va tenir el primer mòbil als 11 anys és la mateixa que viu al 86% de TikTok; la que el va tenir als 35, la que és al 2%. No és només que els joves facin servir més una app: és que hem normalitzat que un nen d’11 anys porti a la butxaca l’algoritme de captació d’atenció més potent que s’ha construït mai (el mateix que ara jutgen els tribunals nord-americans), mentre que una persona de més de 50 anys pot passar la vida sencera sense entrar-hi mai en contacte. Les dues generacions no viuen versions diferents del mateix internet: viuen sota règims algorítmics diferents, i s’hi han incorporat a edats radicalment diferents. Una en ple desenvolupament cerebral; l’altra, amb la identitat ja feta.
I les conseqüències segueixen el mateix pendent. La franja del 86% és també la que puntua més alt en pèrdua de noció del temps i la que reporta més solitud associada a les pantalles. La premsa britànica (com el reportatge de The Times sobre adolescents, TikTok i «brainrot») descriu adolescents que passen hores atrapats en el doomscrolling algorítmic; les dades nord-americanes parlen de 107 minuts diaris de mitjana a TikTok entre adolescents, sovint passada la mitjanit. El que aquesta enquesta afegeix és que el fenomen no és una raresa anglosaxona: el precipici també passa per aquí.
El 2026, l’any que el món va passar comptes
Context - El món ens miraRecerca - Març 2026
World Happiness Report: la felicitat i les xarxes
L’edició 2026 conclou que el benestar dels menors de 25 anys ha caigut gairebé un punt (sobre 10) en una dècada als països anglosaxons, mentre creixia a la resta del món. El fet clau no és quant, sinó com les plataformes amb algoritmes s’associen a un pitjor benestar; les de connexió directa, a millor. I la variable que més pesa en com la gent valora la seva vida no és cap pantalla, sinó els vincles socials i el sentiment de pertinença. worldhappiness.report
Tribunals - Agost 2026
El primer veredicte contra Meta i YouTube
Des del 20 d’agost, quatre fiscals generals (Califòrnia, Colorado, Kentucky i Nova Jersey) van jutjar Meta a Oakland per dissenyar plataformes addictives per a menors i enganyar el públic sobre els riscos associats. En el punt de mira: el botó de «m’agrada», l’scroll infinit i els algoritmes de recomanació: exactament els mecanismes que els enquestats d’aquest estudi descriuen quan parlen de gestos «automàtics i involuntaris». NPR
Tribunals - Març 2026
El primer veredicte contra Meta i YouTube
Un jurat de Califòrnia va declarar que Meta (70% de responsabilitat) i YouTube eren culpables de negligència en el cas d’una jove de 20 anys: els seus productes són «defectuosos»—scroll infinit, notificacions constants, filtres de bellesa— , dissenyats per a explotar cervells que encara s’estan desenvolupant. Sis milions de dòlars d’indemnització i un precedent per a uns 2.000 casos pendents. Un memoràndum intern presentat al judici deia: «Si volem guanyar amb els adolescents, els hem de captar quan encara són preadolescents.» NPR
Premsa - Regne Unit
«Brainrot»: la paraula de la dècada
La premsa britànica (de The Times als mitjans científics) documenta adolescents atrapats en cicles de doomscrolling que ells mateixos anomenen «brainrot»: podridura cerebral. La recerca més recent hi posa un matís important: el risc no el marca només el temps d’ús, sinó el patró, l’ús addictiu (el mòbil com a mecanisme de refugi, rutina de son i antídot de l’avorriment alhora) comporta pitjors resultats en salut mental, son i rendiment escolar que l’ús moderat.
Final - 5 desitjosEl que us desitjo
Els estudis solen acabar amb recomanacions. Aquest acaba amb desitjos, perquè ningú no necessita més consells gratuïts sobre l’ús del mòbil i perquè un desig diu més clarament de quin costat estàs.
A les famílies
Us desitjo el coratge de retardar el primer mòbil un any més del que us sembli possible i tenir la complicitat d’altres famílies perquè ho facin amb vosaltres.
Cada generació d’aquesta enquesta l’ha rebut abans: als 35, als 22, als 16, als 11. I la franja que el va rebre més aviat és la que reporta més solitud (65% vs. 12% dels més grans) i la que viu al precipici de TikTok (86%). Retardar-lo sol és impossible; retardar-lo junts és només difícil.
A les escoles
Us desitjo que us permetin ensenyar l’avorriment com qui ensenya la riquesa d’una llengua morta preciosa; i que els algoritmes s’estudiïn a classe abans que els alumnes se’ls trobin a la butxaca.
El 61% dels enquestats assenyala l’avorriment com el principal obstacle per canviar d’hàbits: és la porta per on l’scroll entra a la vida. I la bona notícia d’aquest estudi és que l’alfabetització funciona a mitges: el 91% ja sap que l’algoritme decideix. El que falta és el múscul de sostenir un silenci.
Als i les professionals
Us desitjo una jornada laboral on la concentració no sigui un acte heroic; i on tingueu el dret de no ser localitzables com a condició de treball, no com a favor.
El reflex d’agafar el mòbil té el seu pic no a l’adolescència sinó entre els 25 i els 44 anys, en plena vida laboral. El 44% treballa amb la concentració interrompuda sovint o sempre, i qui més interrupcions pateix, més aclaparat se sent (r = 0,44). Les respostes obertes són plenes de solucions individuals enginyoses — el calaix, el mode silenci, la SIM separada — que en realitat reclamen una solució col·lectiva.
A qui fa servir les xarxes
Us desitjo nits en què el mòbil dormi en una altra habitació i la tranquil·litat de saber que la culpa que sentiu no és un defecte vostre, sinó el producte funcionant tal com va ser dissenyat
La correlació més forta de tot l’estudi lliga l’hora d’anar a dormir amb el cansament de l’endemà. I la paradoxa més reveladora: el 65% dels qui han intentat reduir intencionalment el temps de pantalla continua amb el mòbil al llit. Un jurat de Califòrnia acaba de dictaminar que aquest disseny és «defectuós». La vostra força de voluntat no ha perdut: jugava contra un casino.
A qui crea i a qui hi fa negoci
Us desitjo audiències que us trobin perquè us buscaven i el bon gust de fer contingut que deixi la gent més capaç, no més enganxada.
Aquesta enquesta té un missatge per a vosaltres: la majoria silenciosa mira, es compara i se sent «insuficient tot i saber que no és real». Però també hi ha l’altra dada: els que creen estan mesurablement millor que els que només consumeixen — més motivació, menys solitud, menys ansietat. El contingut que convida a fer és l’únic que surt ben parat a totes les pàgines d’aquest informe. I la meitat del vostre públic ja se sent manipulada quan detecta IA: la confiança és l’únic actiu que l’algoritme no us pot donar.
Tanco amb la frase d’una enquestada de 35–44 anys que resumeix el que 322 persones han vingut a dir: «La vida no passa a la pantalla.» Ho saben. Ho sabem. La pregunta del 2026 als tribunals d’Oakland, als informes d’Oxford i a cada sobretaula d’aquest país és si podrem tornar a viure com si ho sabéssim.
Metodologia i fontsPer què l’he fet. Aquest estudi neix de dues frustracions i d’una foto. La primera frustració: cada cop que llegia recerca sobre pantalles i benestar (d’Oxford, dels Estats Units, del Regne Unit) hi trobava xifres solvents i cap rastre de com vivim aquí: els horaris, les sobretaules, la vida d’aquesta part del món. Parlàvem d’un fenomen global amb estils de vida que no eren els mateixos. La segona és més íntima. Des del naixement del nostre fill, aquest tema em va obsessionar gairebé sense que me n’adonés: gravant moments irrepetibles per compartir-los amb la família a Londres, em vaig descobrir vivint la seva presència a través de la pantalla del mòbil. Mig present, literalment. Vaig començar a investigar per què aquests aparells estan dissenyats així i com ens han canviat els hàbits. En part per entendre-ho, en part per corregir els meus. En algunes coses me’n surto: ara faig les fotos en horitzontal, pensant en com les mirarem d’aquí a vint anys amb el meu fill, i no en com compartiré aquest moment a les xarxes. En d’altres, encara hi treballo: massa nits, l’última cosa que miro abans de dormir segueix sent el mòbil. Aquest informe és, també, aquesta feina a mig fer.
L’enquesta. «Hàbits i benestar digital» es va difondre en línia el gener del 2026 i la van respondre 322 persones residents al Bages. 55% dones, 44% homes; el 76% entre 25 i 54 anys, amb 46 menors de 25 i 50 majors de 55. El qüestionari, en català, combinava escales de freqüència d’1 a 5, preguntes de resposta múltiple i respostes obertes, de les quals provenen totes les citacions d’aquest informe (editades lleugerament per llargada i anonimitzades).
Límits. És una mostra no probabilística, reclutada en part a través de les mateixes xarxes que estudia, amb sobrerepresentació de persones adultes i ocupades. Les correlacions són de Spearman i no impliquen causalitat. Les xifres es presenten arrodonides. Aquest informe és un retrat, no un cens: el seu valor és la coherència del patró, no la precisió del decimal.
Fonts externes.
World Happiness Report 2026 — Wellbeing Research Centre (Oxford), SDSN. Març 2026.
NPR: veredicte contra Meta i YouTube — març 2026.
NPR: judici federal contra Meta — agost 2026.
Dades d’ús adolescent de TikTok (107 min/dia): recopilació de recerca de 2026 sobre ús addictiu vs. moderat en 1.346 adolescents.
Aquest estudi és de Has Kerai. Si treballes en educació, comunicació o estratègia de continguts i vols una xerrada o una versió d’aquest informe per al teu equip, escriu-me. I si vols rebre el proper estudi abans que ningú, subscriu-te a la meva newsletter.
