L’any 2026 està sent l’any en què el món ha començat a passar comptes amb les pantalles. Al març, el World Happiness Report va dedicar l’edició sencera a la relació entre xarxes socials i felicitat. Quatre dies abans, un jurat de Califòrnia declarava Meta i YouTube responsables de dissenyar «productes defectuosos» pensats per enganxar cervells adolescents. I mentre escric aquestes línies, Meta s’asseu de nou al banc dels acusats en un judici federal on quatre estats nord-americans li reclamen fins a 1,4 bilions de dòlars.

Tot això passa molt lluny del Bages. O potser no tant.

Aquest hivern vaig demanar a la gent del meu entorn —i al seu entorn, i a desconeguts que van arribar a l’enquesta per les mateixes xarxes que analitza— que m’expliquessin la seva relació amb les pantalles. Van respondre 322 persones de la Catalunya Central, de menys de 18 anys fins a més de 55: estudiants, assalariats, autònoms, jubilats. Els vaig fer 40 preguntes sobre atenció, son, estat d’ànim, creativitat, algoritmes i intel·ligència artificial. I una de sola travessa totes les altres: amb quina freqüència et sents només «mig present» en els moments presencials per culpa del mòbil?

Les respostes dibuixen un retrat que no és ni catastrofista ni complaent. És el retrat d’una població adulta que ha entès perfectament el joc —el 91% sap que els algoritmes decideixen el que veu— i que tot i així no se’n pot desempallegar: el 83% ha intentat reduir el temps de pantalla. Aquest informe explica què hi ha entre aquestes dues xifres.